2. Manuel Montes, serveis immobiliaris

Manuel Montes, serveis immobiliaris

El pis estava a uns 150 metres d'on viuen els meus pares, per això vaig convidar la meva mare a visitar-lo, per això i perquè ella, tot i apropar-se als 80 anys encara hi toca molt, i abans de prendre una decisió important, com ara comprar un pis, tinc en compte la seva opinió. El Manuel, un home d'uns 50 anys i amb grans habilitats comunicatives, no exemptes de formes amanerades, era qui ens el mostrava. Ben aviat tots dos van establir complicitats, parlant i fent broma tota l’estona. Tot i que jo era el potencial comprador vaig esdevenir transparent, i, com un nen petit silenciós i bondadós, em desplaçava pels racons del pis una vegada una altra, abstret entre càlculs racionals i vagues intuïcions de caràcter emocional.

Era un àtic en un sisè d'una casa deteriorada dels anys 70. El pis estava ben bé com si no s'hi hagués fet cap reforma des d'aleshores, encara hi havia parets empaperades, el lavabo ho tenia tot de ceràmica antiga, la pica i el taulell de la cuina era de marbre blanc, els cables elèctrics eren de corda i les finestres i persianes eren, és clar, de fusta deteriorada. Des del menjador i el dormitori principal es gaudia de ben a prop del bosc del turó de la Seu Vella, i des de les altres dues habitacions hi havia una folgada panoràmica sobre l'escola on vaig estudiar quan era petit.

La meva mare anava sumant; 3.000 euros pel parquet, 2.000 per pintar, quatre o cinc per la instal·lació elèctrica, 6 o 7 per finestres. La cuina, i el lavabo nou. Aquí s'hi haurà de deixar ben bé 30.000 euros, si hi sumem el que ens demanes surt més car que qualsevol pis en una escala com aquesta, no seria una bona inversió, Manuel, això ens ho has de vendre ben bé per meitat. I ell: "té tota la raó senyora, però primer de tot, em permet tutejar-la?".

Una bona estona després, mentre estava recolzat en un dels balcons, ignorant les advertències de la meva mare, que deia que la barana estava rovellada, que es movia i que podia caure en qualsevol moment, es va apropar el Manuel i, recolzant també un colze i amb el seu cos dirigint-se cap a mi, em va dir: "quines vistes, això és el millor que té".

-Veus el pati d'aquella casa? -li vaig assenyalar, obligant-lo a tombar-se-, allà hi vaig viure fins als dos anys. I mira, cap a l'altre costat, vora el campanar de Sant Martí és on estic vivint ara, des d'aquí es veu el meu balcó amb la roba estesa. I això no és tot, segueix-me.

Vam caminar fins a l'habitació del fons, ell em seguia per l'estret passadís en silenci. El vaig fer apropar a una finestra que no vaig obrir. -Mira, en aquesta escola hi vaig estudiar, i veus aquest edifici?, a Prat de la Riba, allà és on viu la meva mare, jo també hi vaig viure fins als 18-. I ell, en Manuel Montes, cap de l'empresa immobiliària que duu el seu nom, que es va emancipar de Finques Farré en temps de crisi i va aconseguir sobreviure a l'hecatombe del sector i va tirar endavant gràcies a unes capacitats per vendre pisos fora de l'estadística imperant. El Manuel, capaç de conduir qualsevol conversa per agradables transports líquids, d'arrencar el millor que tenim cadascú de nosaltres per posar-ho a la palestra i així fer-nos sentir que nosaltres som el centre de tot, que nosaltres decidim les coses, que ell només ens acompanya gaudint de la seva professió que consisteix en destapar el futur que ens pertany, com qui treu la tela que cobreix una bola brillant que és el destí que ens espera, que ens mereixem, que ell ens mostra generosament, gràcies Manuel! En Manuel, després d'escoltar els vincles d'aquells carrers amb la meva vida passada, farcits de records i emocions que no apareixen en cap manual de conversa d'agent immobiliari, en Manuel, per primer cop, no va tenir cap resposta. O sí, potser sí, alguna cosa devia dir, però no el vaig escoltar, vet aquí el meu triomf.